2 La doctrina i els llibres sagrats

La doctrina del budime es resum en el primer Sermó que el Buda va fer al Parc de les Gaseles a Benarés. És per aquest motiu que aquesta predicació es coneix amb el nom de "El sermó Benarés". 
El buda, en la seva il·luminació, va aribar a comprendre que la vida basada en la recerca del plaer corporal i dels béns materials era un camí que portava a la decepció constant i, per tant, al patiment  i al dolor. Aquest camí resultava innoble i estèril: cada desig corporal o material satisfet, porta irremeiablement a l'ànsia d'aconseguir-ne un altre de millor i més costós. Qui tot ho ha tastat, arriba un moment que sembla que només pot sentir-se ple amb allòn que és extravagant o que gairebé no té ningú. Qui tot ho té, arriba a no valorar res i, de vegades, arriba fins i tot a no tenir il·lusió per res. Qui té moltes coses, tem profundament perdre-les. Tot això provoca angoixa i dolor. El cos humà es deteriora amb el temps i hom ja no pot permetre's certs plaers. Llavors sembla que la vida ja no tingui sentit. Això també provoca dolor. 
Per altra banda el Buda va comprendre que la vida basada en una penitència extrema, en una precaritat física i material extremes, és un camí doloròs que pot portar simplement a un control desesperat dels desigs corporals i de les necessitats materials. Aquest camí, segons com, pot convertir-se en un esforç estèril que no porta enlloc. Ell mateix ho va experimentar durant la seva etapa de vida ascètica en els boscos: els seu cos va quedar tan debilitat que no podia ni meditar.
Enmig d'aquests dos extrems es troba , segons el Buda, el Camí Perfecte, el Camí Intermedi. Aquest camí és el que va predicar en el seu primer sermó a Benarés. Es basa en la constatació de Quatre Nobles Veritats. Són les aquestes:

• Tot és dolor i patiment.
• L'origen del patiment és el desig.
• El patiment i el dolor  es poden extingir d'arrel.
• El desarrelamnt del desig, que porta a la destrucció del dolor, s'aconsegueix amb la pràctica de l'Octuple Noble Camí. 

El budisme mai ha tingut un llibre sagrat com l'Alcorà de l'islam o la Bíblia dels cristians, acceptat unànimament com el llibre sagrat per excel·lència per totes les seves persones creients. Buda no va deixar res escrit i la seva doctrina es va transmetre oralment: durant 500 anys que seguiren a la seva mort, els seus ensenyaments, memoritzats, es transmetien oralment.
Quan la doctrina del Buda va posar-se per escrit, els textos es van divir en "dharma", paraula equivalent a doctrina, i "vinaia", paraula equivalent a disciplina monacal. Les parts més importants del text estah formades pels "sutres", que són frases que s'atribueixen directament a Buda.
Les primeres escriptures budistes es van inscriure en fulles de palmera poc després de l'any 43 dc, a Sri Lanka. Es van escriure en llengua pali i es van convertir en la base del budisme theravada ( branca minoritària del budisme ). Se'ls va donar el nom de Tipitaka, "tres cistells", perquè havien dividit els textos en tres categories diferents. Contenen les regles monàtsiques de disciplina, informació sobre la fundació i història dels primers monestirs budistes, els sermons i històries de Buda.
També contenen Theripatha, que són cançons de devoció de les primeres monges budistes.
El budisme mahaiana,  ( branca del budisme més nombrosa )  va col·leccionar els seus escrits en sànscrit, i conté doctrines que el Buda va revelar exclusivament als seus seguidors, aquesta rep el nom de Tripitaka.

Cap altra escriptura budista ha tingut més difusió que el Dhammapada o Dharmapada